L'Horta Nord, al seu torn, conserva millor espais compactes d'apoteosi vegetal. A Alboraia, per exemple, hi ha una bella extensió de cultius encara intactes on la planta antonomàstica de la xufa conviu amb altres verdures imprescindibles. L'orxata, per als qui som llépols -i és el meu cas-, és un suc celestial que cal acudir a libar al seu bressol.
València, però, penetra cada vegada més endins d'aquest espai sagrat, i amenaça de convertir el poble en una més de les seues barriades. Per sort, la crisi del 2008 ha paralitzat -fins quan?- determinats projectes urbanístics de caire megalòman que amenaçaven de cobrir de ciment el terreny més costaner.
Per a comprendre bé el privilegi que constitueix poder comptar -encara- amb dotze mil hectàrees d'horta en un territori on s'amunteguen un milió sis-cents mil habitants, només cal posar-se un calcer còmode i disposar-se a fer una bona passejada. Hi ha dues rutes molt recomanables per a fer a peu: endinsar-se, des d'Alboraia, pel barranc del Carraixet, o bé eixir de València per la Via Xurra, que discorre per l'antiga via fèrria en direcció a Aragó. Al Carraixet es pot fruir de la fauna i de la flora autòctones, però també de l'estrany plaer de recórrer un traçat rectilini per on l'aigua circula sense aturador possible, quan el temporal de Llevant bat la zona -per dir-ho amb versos il·lustres- "com un gegant guerrer". Hi ha 45 quilòmetres entre la desembocadura del barranc al nord d'Alboraia i el seu naixement a Gàtova, al vessant sud de la serra Calderona. La Via Xurra, al seu torn, compta amb quinze quilòmetres asfaltats que travessen Alboraia, Almàssera, Meliana, Foios, Albalat dels Sorells, Massalfassar, Museros, Massamagrell, la Pobla de Farnals, el Puig i Puçol.