L'he vist moltes vegades amb la copa al davant, assegut en un racó, entre el seu cercle d'amics. Amb un cert aire sorneguer en els ulls i un somriure mig tímid en els llavis. Juan Marsé sembla a vegades un xaval de barri que ha crescut una mica i s'ha engrossit de la panxa. S'asseu amb les espatlles un pèl caigudes, bo i escoltant divertit allò que els seus amics intel·lectuals desbrossen sobre la vida i la mort, mirant les cames de les noies primes i de pell fina que es passegen pel Pub del carrer Tuset o les lànguides cariàtides de Boccaccio. Amb el cabell arrissat i curt, la caçadora de pana, els dits embotits, el coll curt, els ulls petits sota unes celles perfilades, amb un aire entremig de tímid de barriada i en el seu dia malparlat, educat entre cercabregues, trinxeraires, xaperos i fatxendes de mig pèl, senyoret entre els desgraciats, desgraciat entre els senyorets de veritat. Juan Marsé, fill d'un barri de mala sang i de molta mort, ha tingut l'encert d'emportar-se'n aquest bagatge subcultural que li ha proporcionat el món trinxeraire, de faula, mític de la infància de postguerra, de no oblidar el seu llenguatge i les seves maneres, de no desterrar de la memòria els somnis dels pobres que, com ell, van conviure sota l'alè permanent de la veritat i de la mentida, confabulades ambdues per enredar els nens de postguerra que no van anar ni als Jesuïtes ni a les Dames Negres. Juan Marsé no s'ha refinat quan ha començat a freqüentar els seus nous amics, els snobs de l'Eixample i de més amunt fins i tot, que provaren el pa blanc i saberen qui era Bach i Beethoven molt abans que se celebrés a Barcelona el Congrés Eucarístic. Ell no ha oblidat el seu món, no se l'ha menjat com ho feren els estraperlistes d'ahir i els executius d'avui, ell ens ha plantat cara i ens ha dit: aquí ho teniu, aquí teniu tota aquesta porqueria que, us agradi o no, conviu amb vosaltres en aquesta gran ciutat, la Ciutat de les Fires i els Congressos...