L'Estany Gras fou durant molts anys el port on atracaven les barques de la Cala. De fet a través d'aquest recer s'obre pas la riera, i sorprèn que al voltant d'un lloc tan petit es formés un nucli pesquer de tanta entitat com el de la Cala. És probable que, tant o més que el refugi, allò que influeix més en l'assentament dels pescadors en un determinat espai geogràfic sigui el règim de vents. A la Frau, i en concret en aquest tros de costa que va de la Cala al cap Roig, hi bufa, a la matinada, el vent de terra. Això permetia en el temps de la vela córrer el bou cap a fora i, al migdia, amb el tomb del vent a ponent o llebeig, fer-ho cap a terra. Aquesta varietat de fluxos tenia molta importància en una època en què la navegació de les parelles de bou es feia només a vela.
L'Estany ara és un lloc on s'han instal·lat alguns paraments turístics. S'hi troba algun norai plantat a la roca i velles argolles rovellades que encara recorden que aquest havia estat el recer dels mariners de la Cala. En els meus primers viatges per aquesta costa, res no estava potinejat i fins i tot a frec de la platja hi vaig observar un escurçó, entre el pedruscall. Ara ni els espadats s'han lliurat de les construccions d'estiueig, però la pressió de l'allau turística en aquest bocí de la Frau no ha estat tant abassegadora com als voltants de Salou.
Més enllà de l'Estany la costa vermelleja, amb taques d'ocre i de verd, penya-segats de roquissar calcari, amb margues ferruginoses, esventats, batuts per l'oratge. Els darrers espadats abans d'arribar a les platges del Delta.
El grop s'ha desfet, i la mar s'argenta. L'horitzó encara cendreja, però el sol mossega les últimes boires. Com que ja hi estic posat faré l'itinerari que m'havia proposat en salpar, és a dir, seguiré fins al cap de Santes Creus i per la punta de l'Estany Podrit al Cap Roig.