L'església de Santa Maria d'Eivissa degué ser, mentre no va arribar la reconstrucció realitzada de 1712 a 1728, un bell, per bé que senzill, monument gòtic. Després va ser una església barroca no gaire important, encaixada pel seu cap dins els murs que resten de la part primitiva. A partir de la gran reforma del segle XVIII, l'interior del temple degué semblar als eivissencs un edifici diferent. La nau és ampla i clara: la calç, tan humil, no ha temut, a Eivissa, enfilar-se pels murs més importants. Hi ha motllures abarrocades d'un color grisenc. He vist aquests tons en algunes importantíssimes esglésies de Florència: murs llisos, blanquinosos, i la pedra grisa que diuen serena. També aquests tons blancs apareixen a moltes esglésies centreeuropees, grans construccions del Barroc i del Rococó. El nostre temple no deixa de tenir-hi alguna semblança; si més no, hi ha el mateix aire del segle XVIII, la lluminositat i la blancor. Però el seu mèrit artístic, la qualitat d'alguns materials i la riquesa són migrats.