Les torrentades havien arrossegat tanta terra cap a la mar, que la badia es veia com un gran bassiot de fang. Al Comellar de les Figueres, la "vall de la mort" dels presoners francesos, aparegueren molts d'ossos, que foren identificats com a humans. Mon pare organitzà amb ajuda de soldats una replega total i el trasllat al Panteó.
Allà descansaven baix de l'obelisc, que el príncep de Joinville féu construir l'any 1847.
La imaginació em volava llegint la senzilla inscripció: "A la mémoire des Français morts á Cabrera"; o quan les mans adolescents cercaven botí d'assignatura de batxiller a través de la regata inferior del monument; o mirant la llavorada paret del castell... "Fleury, prisonnier français, 1809..."
M'hauria agradat poder contemplar la vida d'aquells soldats de Napoleó, que passaren uns cinc anys a l'illa. Cinc anys d'infern. De 1809 a 1814.
N'havien arribat set mil, procedents de la derrota de Bailén (no puc visualitzar aquesta gentada). Al llarg d'un lustre n'anaren confinant cinc mil més.
El setze de maig de 1814 entrà a la badia una goleta francesa, que lluïa pavelló blanc amb daurades flors de lis.
Els crits resplendiren amb força:
— Llibertat! Llibertat pels presoners! Francesos: sou lliures!
Quedaven 3.389 supervivents (censats al llatzaret de Marsella)!
Més o manco tres de cada quatre presoners desaparegueren víctimes de la fam, la set, l'escorbut, les malalties venèries... la debilitat, i el fàstic. Hi hagué duels, ajusticiaments, assassinats, canibalisme... uns 500 aconseguiren fugir, altres s'enrolaren a l'exèrcit espanyol, més de 450 oficials visqueren la major part del temps a Palma... Els desgraciats de sempre, els desheretats, els comportívols... cridaven:
— Visca l'Emperador!
Sense reparar en les daurades borbòniques flors de lis damunt la blanca divisa.