Les senyores de Recasens, nom de llur pare, eren dues germanes. Viuda l'una del baró de les Quatre Parres en qüestió (un senyor important! Fou gentilhome de l'infant don Cosme, aquell que només hi veia d'un ull), era la pubilla. La més jove, la viuda, era mare d'un tinent de cavalleria ja granadet. Com edat, tindrien?... Qui sap? Inútil dir l'edat de les dues dames.
Acostumades, mentre visqué el baró, a la vida i tracte de Madrid, guardaven en llurs maneres la senzillesa de bon to, l'afabilitat que sols es troba en les classes distingides d'Espanya.
A llur casa, no era indispensable presentar-s'hi amb la rigorosa etiqueta exterior que en altres països s'exigeix. Era prou lo desig de ser agradable, conèixer algú de llur societat i trobar-se disposat a no parlar mal de ningú (dels presents) per a ser-hi admès.
Lo jove Garriga fou rebut amb parauletes tan ama bles, amb maneres tan naturals, que quan es trobà sol i no pogué menys de riure d'ell mateix, que tanta feresa havia tingut de les dues germanes i de la casa en què vivien..., un palauot del carrer de Cavallers, amb portalada gran, sempre oberta, entrada espaiosa com magatzem; al mig, pilars, voltes, celobert, cancell amb campanetes i patriarcal orinador darrera la porta. Semblava, en entrar-hi, que s'entrés a ca la Reina! Eixint les senyores d'aquelles fosquedats, les havia entrevist algunes vegades repantigades en llur cotxe-senyoria, pesada màquina pintada d'un color indefini ble, guarnida de quatre fanals, arrossegada per dues xollades mules que, malgrat llur vellúria, miraven tothom amb lo desdeny de qui porta darrera seu la virginitat i la bellesa.