Les rambles de Tarragona, la rambla vella i l'altra que més avall s'estén paral·lela amb ella no menos llarga, si bé més ampla, foren construïdes sense cap necessitat, per esperit d'imitació, per a fer com a Barcelona.
Llur nom de rambles, que per tota terra on visqueren gent de llengua aràbiga vol dir siti on ha passat o passa aigua corrent, platges de riu, és a Tarragona una ironia. Mai en lo siti per les rambles ocupat, ha corregut ni correrà més aigua que la de la bóta 1'estiu, o la que raja de les canals los dies de forts aiguats. Anomenar aquells carrers elevats, que ha sigut precís aplanar a barrinades, fuetejats per ventades que s'emporten les teules, rambla... de San Juan o de Sant Cristòfol nano! és no tenir cap noció de lo que les paraules representen, és com si haguessin anomenat carrer de muntanya la riba de vora mar.
La col·lectivitat, que troba sempre els noms apropiats a les coses, dóna el nom d'Esplanada a la rambla nova; mes les taules de la llei havien sigut collades als cantons, i rambla de San Juan deien les taules municipals, rambla de Sant Joan ha quedat.
A Barcelona, qual caseriu anava creixent en pisets migrats l'un damunt de l'altre, havien enderrocat les darreres muralles, i a Tarragona, on hi havia més habitacions que famílies, fou també precís fer com a Barcelona.
Posaren lo pic a les muralles, i xano-xano (puix encara en queden trossos) les aplanaren, i en son siti s'aixecaren cases pretensioses i sense caràcter, tant o més altes que les de Barcelona, que és lo que convenia demostrar.
Quant mes hermosa no fóra la ciutat antiga amb tota la cintura que pobles successius li havien feta!