Les grosses portes de ferro de Vapor Rigau s'obriren al toc de la sirena. Al cap de pocs minuts vomitaven homes i dones que sortien xerrant i cridant i, un cop a l'esplanada, es fragmentaven en grups que anaven desapareixent, la majoria pels carrers que conduïen al centre. El sol, a l'esquena de la fàbrica, començava a badallar. Lentament, el Vapor s'anava buidant de crits, i la quietud s'hi anava acomodant de bracet de la penombra. En Pep, que arribava al toc de la sirena, es disposava a començar la seva jornada de vigilant nocturn. Saludà en Ferran, el porter, amb un cert distanciament -no s'entenien gaire i procuraven evitar-se- i es dirigí cap a la sala de calderes on havia instal·lat el seu quarter general. Deslligà en Nyicris, que així que l'havia ensumat es removia frenètic tibant la cadena: era l'hora de la seva llibertat de moviments. A un quart de vuit el porter tancava la porta i es dirigia a l'edifici d'oficines, on les dones de la neteja repassaven la brutícia enganxada dia rere dia amb els draps, les baietes i l'avorriment. Solia fer-hi petar la xerradeta uns quants minuts fins que era l'hora de plegar, cap allà a dos quarts. A les vuit, cada dia, a la fàbrica ja no hi quedava ningú, tret del vigilant, el seu gos i l'angúnia d'un mal encontre. El porter i la seva dona vivien en una caseta al costat de la fàbrica, però fora del recinte. I segons que es queixava en Pep, així que marxava el darrer treballador, en Ferran es desentenia per sempre més de la feina, tancava la porta sense dir ja t'ho faràs i bon vent. I tot aquell bé de Déu d'edificis i roba i màquines i paperassa quedava sota la seva custòdia. I la d'en Nycris.