Les dues nenes es quedaren mirant les revoltes de la carretera i, sense dir-se res, totes dues sabien que pensaven el mateix. Aquell home mai no tornà. Prengueren el caminoi del llavador. En aquelles hores del matí era buit. Les dones hi solien anar de bon matí o a poqueta nit, quan el sol ja no calfava tant. «Millor», pensà Núria, «així no ens preguntaran res sobre d'on venim o a on anem. Que en són de tafaneres en aquest poble!». A poc a poc el camí es feia més estret, i les herbes quasi el cobrien. El riu baixava prou crescut per a ser estiu, i el primer que feren fou llevar-se les espardenyes, arromangar-se el vestit i ficar-s'hi dins.
-Que fresqueta i que bona! -exclamà tota contenta Anna.
Núria va somriure sense dir res, gaudint del contacte de l'aigua a la pell. El sol es filtrava entre les fulles dels xops, i els raigs formaven als seus peus un canviant calidoscopi de llum i ombra. Li encantava el riu. D'ençà que havia començat a anar a Llòria, el que més l'havia colpida, a banda de l'enorme extensió de camp i l'alçada gegantina de les muntanyes, era el riu. Allà a Barcelona no hi havia res de tot allò. Hi havia el mar, però era tan gran i tan profund que els seus pares, quan anaven al port, sempre estaven prevenint-la: «Nena, vés alerta, no t'hi apropes massa». Tant li ho digueren que a la fi li feia una mica de por. Tan sols havia vist quelcom de semblant quan venint de Barcelona veia des del tren l'Ebre. Però no era igual, perquè sempre duia les aigües fangoses, que no se li veia el fons, i era tan gran i duia tanta aigua que de segur que els pares tampoc no la deixarien apropar-s'hi. Encara que, com havia de jugar si el tren anava tan de pressa que no tenia quasi temps de veure'l! El riuet de Llòria era una altra cosa. Mai no oblidaria la primera volta que el va descobrir. Havia anat amb son pare a l'horta, a veure l'avi Manel, i mentre el pare s'entretenia entre les tomaqueres i els melonars, l'avi la prengué de la mà i la dugué per un caminet. Davant d'ella va veure un altre camí d'aigua que no s'estava mai quieta, tot dibuixant entre les pedres somriures d'escuma. La remor se li clavava endins, ben endins, fins que a la fi no sabia si era d'ella o del riu. Allí, dempeus, sentint la mà de l'avi a la seua, romangué una llarga estona, en què el temps se n'anà riu avall.