Les dues ausències
Mon fat, amic, i el teu agermanant-se,
si sospira ton cor, mon cor sospira;
ambdós cantam d'amor amb dolça lira,
ambdós patim lo mal de l'enyorança.
Tu mires amb afany l'aucell que avança
del mont que lluny a dins la mar se mira ;
jo mir l'estel que, quan lo jorn expira,
d'enllà el Ponent sos resplendors ne llança.
Prest t'hi durà la barca voladora
a on, en dolorosa soledat, t'espera
la que ompl ton víure i viu de ta memòria:
¡Prest la veuré a la de mon cor senyora;
ma barca sens velam, rems ni bandera
serà un negre baül, mon port la glòria!