L'ensendemà, a punta de dia, ja se sent lo na-ni-na-ni-na-ni-na de les gralles i el pam ra-ta-pam-pam dels tabals que les acompanyen.
Tot respira l'alegria: lo davant de les cases escombrat i regat que podria llepar-se, la gent vestida amb los trajos mes rebons, los senyors amb guants, barret de copa, les senyores, faldilles de seda, mocador de crespó, mantellina amb puntes, i fins n'hi ha que, per fer-se mes hermosos (segons elles), porten «gorro» de ca la Tejero o paltó amb «agramants» i tot, de la Toneta Opisso.
Los menestrals, tan ben vestits com los senyors, sinó que en lloc del «sombrero» porten bolet, i en lloc de levita, gec.
Los carreters i mossos del port, amb llur blanca i bufant camisa, llur faixa vermella i el mocador de pita al coll, un clavell darrera l'orella, barretina morada, o vermella, o blava, o negra, o blanca..., o sense!
Després los pagesos i pescadors dient-se improperis que fan esparverar i que sols tenen per fonament l'antipatia innata del qui viu en lo perill, n'és coratjós, desprès i noble i el rosega-molletes-de-pagès, estret d'esperit, poruc, reservat. I com que pagesos i pescadors no es poden veure, sempre estan contrapuntats.
Cada any los pagesos fan venir una colla de Valls, mes, com los castellers no foren prou nombrosos per a pujar les tremendes torres que són d'obligació, los mateixos que paguen ajuden, i, si el castell cau, los pescadors se'n riuen.
Si es té ferm, samarreta a terra i a fer-ne un de més alt; que cau o no cau, tenint ambdós resultats idèntica conseqüència: riotes, mofes, bravates entre pescadors i pagesos.