L'encant del Pipa Club consisteix a ser un local contracorrent. Està situat en un primer pis, per damunt de l'enrenou atabalador de les cerveseries de la plaça i s'hi accedeix, després de trucar a un timbre que et fa sentir com un conspirador, per una escala estreta i costeruda. La seva principal característica és reunir, en un ambient de museu, dues menes de gent peculiar: fumadors de pipa i aficionats al jazz. El Roc fumava amb pipa i es tornava boig pel jazz. No era gens estrany, doncs, que hi anéssim sovint.
Un fum políticament incorrecte omplia la sala on estava anunciada l'actuació, a mitjanit, d'un quartet de jazz. A pesar que els balcons estaven oberts de bat a bat, l'aire aviciat es barrejava amb l'enrenou característic de les nits de la plaça: bevedors de cervesa que cridaven més del compte, joves amb ganes de marxa i fins i tot algun eixelebrat que xipollejava a la font.
Vam seure prop de la finestra, en unes butaques més velles que antigues, i vam demanar dos whiskies amb gel. Mentre jo m'entretenia lligant un cigarret, el Roc va provar d'encendre la pipa amb gestos xops d'alcohol. No era fàcil: una maniobra aparentment tan senzilla com fer coincidir la cassoleta amb la flama del llumí se li erigia en una muntanya de dificultats. No em va estranyar gens que, un cop reeixida l'operació, tornés al seu monotema. Els deixats acostumen a tenir el disc ratllat, sobretot si han begut més del compte.