L'aspre bruel dels bous mugins ressona
en l'aiguamunt que trenca el Grau, on suren
entra l'arena morta les petxines.
És el moment que el sègle, las de noses,
com una serp muda la pell que deixa
vora el camí, mantell perdut de nacre,
pels collarets mirífics de la lluna.
I al coll submís de Panissars, Hanníbal
marca la petja on Pere el Gran exulta
al pas de l'oncle mort, i els almogàvers
espaventables, en allau, barregen
l'host pestilent en fuita vergonyosa.