L'arribada a Tamariu revela un tarannà més popular, amb una cala feta a base de casetes, tamarius, sorra daurada, aigua neta i transparent i algunes barraques de pescadors on encara es posa en pràctica la gloriosa gastronomia empordanesa. «El palafrugellenc transporta tota la vida un somni flotant en el pensament», escriu Pla, «el de la meravellosa vida de l'home lliure en el mar... Calella, Llafranc, Tamariu, Aigua-Xelida, Aiguablava i Fornells no són per a nosaltres mers accidents geogràfics, termes de la toponímia del litoral: són formes del nostre esperit, trossos de la nostra íntima personalitat». I afegeix: «Tamariu era fa trenta anys un paradís remot. Vivien a la platja permanentment vint o trenta persones. Hi havia dues o tres tavernes. Els diumenges baixaven a la platja els caçadors i els aficionats a la pesca de Palafrugell.»
Aquell «paradís remot», que a Paul Fidrmuc li recordava «l'escenari d'una òpera» queda, però, molt enrere, encara que les petites dimensions de Tamariu fan pensar que, a pesar de tot, una vida com aquella encara hi deu ser possible, fora dels mesos d'estiu, és clar.
—Abans hi havia tres hotels a Tamariu: el Janó i el Sol i Mar, que ja han plegat, i el Tamariu, que és del 1930 i encara continua —m'explica l'Antoni, que va treballar de cambrer en aquesta cala—. Al Janó hi anava la gent després de beure al Gitano i a Chez Tomàs. Agafaven les cadires de la terrassa i les portaven a la platja, on improvisaven algun espectacle de flamenco.
M'aturo a can Patxei per mirar de recuperar la memòria dels vells temps, però el nou local no té res a veure amb l'antiga taverna on el fill de l'Hermós (Josep Puig, anomenat també l'Hermós) cantava havaneres quan arribava l'estiu amb l'Aberlard i el Ninyo. Aquesta va plegar el 1977. No tinc més remei, doncs, que recórrer a l'arxiu. Explica Xavier Miserachs que als anys seixanta hi havia un cartell a can Patxei que deia: «English spoken, però tan poken que no ens aclarirem.» Un altre deia: «Ici onparle français com si com sa, com si diguéssim mig figa mig raïm.» Ja no hi son. El francès i l'anglès són ara llengües d'ús corrent a la costa i el Pere Patxei ha passat avall.