L'aplec de Santa Llúcia es fa el segon diumenge de maig; en plena primavera, quan la ginesta, la gatosa i el bruc són florits, i quan la sàlvia, el romaní i la farigola aromatitzen la muntanya de suaus emanacions.
Ja des de la vigília arriben a cents els devots del Rosselló. Els uns es dirigeixen al santuari; altres passen la nit a la Jonquera per anar-hi l'endemà de matí, puix que hi ha només una horeta de pujada. Tot el dissabte i el diumenge al matí es veuen corrues de pelegrins que pugen a Santa Llúcia; n'hi vénen del Vallespir, del Conflent, del Baix Rosselló, de l'Empordà, fins de la «Gavatxeria».[1]
Per tots els viaranys de la muntanya es veuen comitives que es dirigeixen al Santuari. La graciosa griseta de Perpinyà, amb la seva elegant còfia rossellonesa, es confon amb les nostres garboses pagesetes de Figueres. Els fadrins del Rosselló fraternitzen amb els seus germans de l'Empordà. Per tot se sent parlar català; sembla que un llaç fraternal els uneix encara com els unia quan defensaven junts les llibertats perdudes...
La capella és curulla de gent, els que no hi caben s'agenollen a fora, davant la portalada.
A les 10 es canta una missa amb música i els goigs de la santa.
Després de l'ofici, el ball de la marraixa.[2] És un ball antiquíssim que s'acaba de perdre; ignoro si es balla encara a les altres comarques de Catalunya. No l'hem vist a ballar en cap poble de l'Empordà; només en el Santuari de Santa Llúcia, que fa anys que tampoc s'hi balla.
El nostre gran poeta, mossèn Verdaguer, en el seu poema Canigó, ens diu en el cant sisè:
«Apar una almorratxa descomunal que vessa per sos cinc brocs de vidre cinc rius d'aigües d'olors
L'aixeca entre eixes cimes Pirene gegantessa com quan, dintre la plaça, dansant la pabordessa arruixa els balladors.»
En efecte, al començar el ball, el cap dels pabordes omple d'aigua d'olor una almorratxa de vidre molt elegant i es dirigeix vers el nombrós jovent de noies i grisetes que rodegen la plaça, tria la que li agrada, la saluda, la ruixa amb l'almorratxa, li dóna el braç, i després d'haver donat amb ella una volta a l'entorn de la plaça, la presenta graciosament a un dels joves fadrins que la pren pel braç; llavors els ruixa tots dos amb l'almorratxa i tot seguit va per a una altra parella.
És un ball molt graciós. El cap dels pabordes ja sap quins són els enamorats que no es gosen declarar; llavors els aparella, els cobreix de la seva protecció amb l'almorratxa enlairada, els ruixa com si els digués: «Aneu en nom de Déu; estimeu-vos...» Quants casaments entre els nostres pagesos es deuen a la benaurada virtut de l'almorratxa!
Acabat el ball, tothom s'esbargeix als voltants del santuari, formant rotllo; s'estenen tovallons sobre l'herba, es treuen les provisions de cistells i sarrons i vinguen queixalades, cops de botella, cantarelles; per tot regna l'animació i l'alegria.
La festa dura tot el dia, ballant sardanes i ballets. Al baixar de la muntanya, tothom porta un ram de farigola i romaní, que es conserva fins l'any vinent, com un record del romiatge al santuari de la gloriosa verge i màrtir Santa Llúcia.
[1] Per referir-se als francesos que habiten més enllà de les Corberes.
[2] Almorratxa.