L'amfiteatre és un dels millors monuments que conserva Tarragona. Encara que la seva fàbrica no sigui massa diferent de la d'altres amfiteatres coneguts, la situació és única, rere la platja, amb el cel i la mar, de teló, al fons. Alexandre de Laborde, al Voyage pittoresque et historique en Espagne, ens diu que «les ones de la mar venien a rompre al peu dels seus murs». Ara ja no és així, les aigües han reculat. Però no hi fa res. L'escenografia reclama la mirada, una estona de repòs, un somni. Potser per negar l'oblit, per mostrar-nos l'origen, llatí, mediterrani. Alguns xiquets corren entre les pedres. Laborde recorda que «en aquestes arenes sagnants hom veia actuar tan aviat animals salvatges com homes més salvatges encara, que havien après a donar o a rebre la mort amb gallardia. Sovint, atletes malaurats, o esclaus, més malaurats, vençuts per llurs adversaris, imploraven la pietat d'alguna dona jove, la qual, amb un gest, disposava de llur vida».
La civilització és molt bèstia, i ha provocat grans daltabaixos. Aquestes pedres n'han estat testimoni. Potser ha fet possible el progrés. I tot plegat l'aparició d'un artista, d'un intel·lectual, de la cultura.
Les orenetes volen, indiferents als nostres somnis, darrera les mosques i els mosquits. El blau de la mar es sobreposa al color més tènue del cel. En dibuixa l'horitzó. Fa calor, molta calor. No és el moment adequat per a la contemplació urbana. El sol bat les pedres. Però a aquesta hora la llum les daura, rosades, i el blau és marí, intens.