L'aire està impregnat d'exhalacions fresques i humides com després d'una ruixada; però, que en són de flairoses aquestes fresques exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n'estan encatifats i les noies, que hi ronden, ne porten esquitxades la roba i les cabelleres. És la nit més alegre de Blanes, la darrera nit de les enramades. El vent és suau i temperat, el cel serè, i el juny xamós riu entre les estrelles.
El sac dels gemecs va fent la passada, espargint per dins del poble un guirigall d'harmonia que alegra i engresca al jovent. Les xicotes, al sentir-ho, no poden pas restar un instant més a la taula, baldament estiguin a mig sopar i no s'hagi encetat encara el famós capó de la festa. —Ja passa sa coixinera!... ¿Sentiu?... Sa coixinera i encara m'hai d'endegar! ¿A on tinc sa xalina? ¿A on m'hai deixat ses arracades? Mare, cuiteu a portar-me es ferrets. Mireu si em cau bé aquest llaç, si ses flors me van millor aixís o as costat de sa tannara. Sa passada, sa passada!—. Tot és fressa i trasbals. Els minyons endrapen precipitadament asseguts de gairell a les cadires, amb les orelles al carrer i el mirar esbarriat: endrapen precipitadament, i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca. El jai roman tot sol a taula, llemugant, amb ses genives esqueixalades, les calaborques del capó. De tant en tant, després d'haver fet petar una llarga xerricada, balandreja el cap tristament, tot mirant-se el porro, el company fidel, i exclama, sospirós:
— És son temps. Qui pogués tornar-hi!... Que es divertéixun, mentre s'hora és bona!
L'enramada de l'Auguer serà la millor de la vuitada, perquè enguany els pescadors volen lluir-se. En Panxo Manxiula, s'americano nou, fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla per al ball de la nit. El sac dels gemecs anirà, doncs, a racó; però tocarà a la taverna per engrescar els bevedors. La festa serà com no se n'hagi mai vista cap al barri.
El noi, Garet, un mariner simpàtic, caraprim, morenet, d'ull gris i mirar vergonyós, ix a la porta de casa seva, afaitat de fresc; vestit amb una roba flamant de llana negra, calçat amb botes noves de vedellet i cobert el cap amb una gorreta de seda. No viu pas al barri de la festa. El seu carrer està ombrívol; mes els que 1'habiten saben prou on han de trobar el divertiment i la lluminària. Les comares xafarderes se criden de porta a porta i es van ajuntant. Passa una colla de xicotassos agafats del braç, cantant una cançó d'amor més funeral que el Dies irae; després un estol de vailets coronats de ginesta, tocant timbals i trompetes de fira; després una cordada de mosses que xisclen i riuen sense motiu, de la manera més estrepitosa que poden, per emportar-se l'atenció dels joves casadors. Tothom va cap a l'Auguer, i en Garet se determina, per fi, a seguir la riada.