L'aigua de la llacuna improvisada lluu sota el cel moradenc; els rems de les barques la remouen, trenquen la seva transparència, fan brollar garlandes d'escuma. Les veles roges voleien com penons, les antenes es drecen com llances. I els naumaquiaris, el dors bronzejat, garrits de braços i cames, el cabell las sobre els polsos i el front, dues argolles d'aram penjant de les orelles, arreglen l'ormeig com si haguessin d'emprendre un llarg viatge. Molta de gent, a les grades, està dempeus per veure'ls millor. Diria's l'escala d'un port meravellós, on tot un poble es congregués per rebre uns argonautes fabulosos. Ella no és insensible al moviment de la multitud, a la coloració del cel i de l'aigua, al tremolament de les veles i de les antenes, al xapotejar dels rems.
De cada extrem del circ, una barca avança. Aquesta té bons remers; aquella té un excel·lent timoner. Ja l'aigua és tumultuosa com a la mar; els rems es capbussen i s'aixequen, i les proes es cerquen. Tan tost cap ací, tan tost cap allà, les naus oscil·len, i ara els de l'una, ara els de l'altra, abocant-se tots i fent-les decantar d'un flanc, els combatents s'escometen. Les fitores, les pales, els rems, les destrals, els coltells, tot es veu arborar, fins que una barca es gira completament, i els homes que l'equipaven cauen a l'aigua, que es tenyeix de sang i vomita escuma. Crida la plebs, criden els cavallers i els sacerdots; les vestals, silencioses, assenyalant amb el dit, diuen als vencedors que ofeguin els qui es debaten nedant encara. Públius sembla impassible, però els seus ulls, petits i fulgurants, diuen força com és intensa la seva delectança. Els d'Èlia no saben admirar-se sense humitejar-se d'angúnia.
I ve't aquí Tiberta que arriba al mirador. De cop la fàmula no gosa apropar-se a Èlia; però ben tost, fent el cor fort, li toca lleugerament el colze. Èlia es gira, i en veure el rostre de Tiberta sent una ansietat mortal. La fàmula no sap com explicar-se: balbuceja, sanglota. Públius l'esguarda rígidament. Llavors ella fa, d'un sol impuls:
— Ildaríbal és mort.
I una hora més tard, mentre la germana plora sobre el cadàver del germà en la sòrdida mansió d'Etheius, el pretor continua presidint la naumàquia, tant per ésser agradable al poble com per rendir homenatge a Saturn.