La Xaleta, em sembla que ja ho he dit, tenia una botiga de queviures. Un establiment dels que ja no en queden. Llegums cuits, bacallà —sec i remullat— olives negres i sevillanes, carbur i sosa, sal i oli, sabó i lleixiu, picadores i fregalls... Tot a la vista i a la mà del client. Res encapsat ni embolicat, tot flairant amb agressiva barrija-barreja. Despatxava de pressa, la botiguera, tot filosofant: «S'ha d'aprofitar el temps, nois».
No havien tingut fills, els actius «americanos»... Per això —sempre ens ho deia— a l'Enriqueta li agradava tenir mainada a casa. Ens oferia quatre cigrons calents i feia veure que no veia que pellucàvem un esqueix de bacallà sec o una oliva negra.
Mentre vigilava la barromera dels cigrons, ens contava «coses d'allà dalt» i entrebancs dels viatges. Ens agradava sentir-li repetir l'aventura d'en Xalet aquella vegada que en un port de negres i moros va baixar a veure el poble. Va arribar tard al moll i el vapor ja estava arrencat. Li van tirar unes cordes amb una xarxa i el van hissar com un cavall. Sense que perdés ni el barret ni la plata, que duia a l'infern molt ben cosida. De fet «la plata» era un grapat de «pesos en oro».
Sovint bromejava, dient-nos que ens faria hereus. Jo només pensava que podia tocar-me una carabasseta negra, procedent d'Amèrica, que tenia a la lleixa de xicres, o un subjectador de corbata amb un cap de cavall, que en Xalet quasi no havia estrenat, «perquè les corbates li feien angúnia». La Xaleta —ja vella— va traspassar el negoci, uns anys abans de la guerra. Es va retirar a casa dels seus amics íntims, els Dalmau-Salvà («a can Peret Pairana») amb els quals convisqué familiarment fins a la seva mort, sobrepassant forca els noranta anys. Conservà la memòria i el seny, envejablement: «Em recordo d'en Savalls i del seu Estat Major, mateix que si fos ara, allà a Sant Hilari...». Conseqüent amb el seu lema «aprofitar el temps», força abans de morir en deixà constància escrita, disposant que no es convidés per assistir al seu enterrament. «No vull que ningú perdi ni un quart... Igualment la gent només fa que enraonar i prou». I així es va fer, tal com ella va establir.
Amb la desaparició d'aquell primari basar alimentici, va començar el desequilibri aromàtic del Barri. Adéu-siau flaires del Rec del Tint.