La ventada de llebeig sacsava la nit, ample rugit intermitent, els arbres un invisible espasme. I a la foganya regolfava, retornava llavors el fum i s'escampava en tumultuoses bafarades, la vasta sala convertida en una remoguda massa d'espais sobtadament diàfans i d'altres de nebulosa inconcreció. Fumassa encrespada, tèrbola, amenaçant. Les persones esdevenien ombres. Sonaven estossecs, imprecacions. Algú corria a obrir la porta, les finestres, i aconseguia així aclarir l'atmosfera. I aleshores emergien tots de bell nou, cada Taltavull jove i vell, cada Taltavull proper i llunyà, fantasiosament embolicats amb les darreres pelleringues de la fumera.
Quan el vent cessava semblava que la vall cobrés de sobte una dimensió nova, sensitiva. L'obscuritat adquiria amb l'oreig una aclaparadora obstrucció. Semblava que hom, si s'endinsés en la fosca, xocaria amb un rocam irat. Però la mencabada duia aparellada una inesperada vastitud, en la qual el lleu fregadís de les fulles, el remugó cautelós del conill, l'apelfada olor del fum de la casa, arrebossaven la nit de batecs cordials. I a les altures negres anava i venia el so dèbil de les campanes al poble llunyà, el fragor sord de l'onam a la mar propera a l'altre vessant del puig de Son Taltavull.
El vent va cobrar, en un minut, ressonàncies de vandàlica exigència. Guiscava, braolava. Es filtrava entre les teules molsoses, pels clivells de les portes que havien begut pluges i sol, empenyia les finestres mal ajustades, s'esquitllava per les moltes i desiguals cantonades del casalot. Dins la sala, es va traduir en onades de fumassa que s'apilotaven les unes sobre les altres. Havien posat a la foganya troncs de garrofer: el fum era pudent, incisiu, tothom plorava enmig de la pluriforme opacitat.