La vall s'eixampla i després s'estreny

La vall s’eixampla i després s’estreny. Intermitències. De sobte, enmig de la vall, damunt el riu, sorgeix un campanaret. És una petita, obscura església mil·lenària. El campanar és com un canó d’angles rectes —angles que han estat toscament endolcits.

Vista de lluny, la forma sembla tubular —com una columna rústica. El pas per la carretera, anguilejant, fa variar constantment la situació del cloquer: de vegades a dreta, altres a esquerra. Amb això la vall s’obre, el campanar s’adreça en el centre, i hom té la il·lusió que la cassola verda dels prats minúsculs —trepadella i roselles, blat de moro i fenc— gira al voltant d’un eix, a poc a poc, com una joguina d’altres temps. Una nuvolada blanca, enorme, deixa una ombra errant, malenconiosa, sobre el joc circular de l’herba tendra.