La tomba de Na Elisenda
Jau Na Elisenda de Montcada. Mira
(que només mig acluca les parpelles)
com els peus blancs li surten de la gira
del seu vestit de marbre. Les estrelles,
darrera del vitratge acolorit,
les veu encendre's com si la guspira
fos cada una de la bella nit.
Ara que de temps ha clos a l'infinit
de la mort i la vida els ulls mortals,
enyora les muntanyes
netes i clares i els suaus tossals,
i les blavors del mar seré, llunyanes,
que la distreien des de bon matí.
Amb les dos mans sobre del pit creuades,
Na Elisenda ara frisa per collir,
com abans, la ginesta
pels sants i per la Verge, com si fos
viva en la terra i cada dia festa.
I als àngels que li fan companyia
sempre demana el temps que fa, i els dos
diuen que a fora és tebi i blau el dia.