La tarda moria dolçament. El sol, a punt de tombar la carena, coronava d'àuries resplendors els cims de les muntanyes. El poble fumava en el fons de la vall, arrupit en la verda rialla dels camps i de les hortes. Esquelles llunyanes de ramats invisibles sonaven en les clapes dels boscos ja ombrius, amb una mena de ressò allargassat, mig de cristall mig d'aigua. I en aquella gran calma del capvespre, el rector baixava la costa lentament, dolorit el cor de les inútils tragèdies que posa en la vida la cega supèrbia dels homes.