La tarda era clara, sota el cel turquesa, i ja una mica calorosa, puix que el juny era força avançat. Però al carrer Major, per ésser una mica estret i tenir les cases més altes, s'hi estava més bé que enlloc. Àdhuc hi passava, a estones, una fresqueta no gens desagradable. Felip es posà a conversar amb uns coneguts que tenien botiga davant per davant de l'estudi de misser Pomés i s'hi quedaren tota l'estona ell i el seu company. Des d'allí Roger va descobrir el rostre radiant de jovenesa i de formosor de Florentina, nimbat de rínxols d'or. Asseguda rere els domassos morats d'un balcó del primer pis, només mostrava als passants l'encís del seu caparró joveníssim; això, tanmateix, bastava per a suscitar somnis al més pobre d'imaginació. Roger, que n'era més aviat ric, era alhora massa poeta per a no il·lusionar-se tot seguit.
— Guaita allà, en aquell balcó, Felip, quina noia més bonica!
La noia bonica devia conèixer, des del seu setial, que els dos joves parlaven d'ella, perquè s'enrojolà tota i desaparegué sobtadament. Però no trigà a tornar. Va tornar i, abans d'asseure's, mostrà la seva figura esvelta, vincladissa com un jonc i delicada com una flor. Tot era candorós en ella: el seu rostre, el seu vestit, blanc com una assutzena, les seves mans de fada que, un moment, damunt el domàs de seda, semblaven un pom de nadales en un tapís de violetes. Roger va restar enlluernat per tanta blancor.
— És la filla de misser Pomés — digué Felip a l'orella de Roger, en veure que aquest no es cansava de mirar-la.
— És la noia més ideal de Cervera.
— No tens mal gust, Roger.
Venint de la plaça de Santa Anna apareixien els gegants sota el portal, al capdamunt del carrer Major. La quitxalla s'engrescava cridant i els grans s'arremolinaven, no sabent què fer: els uns s'arrengleraven al llarg de les cases per veure la processó, i els més tiraven carrer Major avall, cap als porxos de la plaça del Mercadal, on tota la comitiva havia d'aturar-se abans d'entrar a Santa Maria. Roger volgué romandre al carrer Major, davant de la bella cerverina. I mentre durà el pas de la processó no li va treure els ulls del damunt, corprès, encisat, com si es sentís atret per un poder màgic.