La serra

La serra

 

«Copeo, copeo, copeo traïdor:

roseta encarnada,

si t'he agraviada

jo et deman perdó...»

 

Qui me duu l'estrofa, plena de perfums, abella brunzenta de la soledat?...

Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt Ciutat,

i l'ànima mia s'enfonsa, llunyana,

dins la serra immensa

que l'illa travessa, que l'illa defensa,

de la tramuntana,

llavors de la serra surt una cançó,

surt una harmonia que es torna visió :

«Jo venc a parlar-te d'una vida d'or,

de la vida lliure que enyora ton cor;

som la camperola que presents te duu,

jo venc de la serra, mes no som per tu.»

 

¡Oh flor de muntanya, fina morenor,

oh la pageseta que és una pintura

i té la cintura

com un gerricó!

L'aviram la volta amb gran voleteig

quan de matinada crida son estol;

amb capell de pauma se guarda del sol quan rega els bellveures vora el safareig.

Per servir als pobres fumants escudelles,

confitar codonyes, adobar gonelles

o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

canta codolades

i sap contarelles

d'alicorns i fades

i poals florits.

Al fons de la cambra porta a la padrina

el vas ple d'escuma de la llet que muny;

encara és fadrina,

mes serà madona d'un terme de lluny.

La nit del dissabte, se posa a escoltar

i el cor d'alegria li bat en secret

quan dins la salvatge negror de l'estret

on la coma acaba, sent un eguinar

que ella coneix bé.

És l'euga ensellada del pubill qui ve.

Arriba a la clastra, bota de la sella;

escomet els amos, escomet la filla,

s'asseu devora ella;

i encara no brilla

l'estel del matí,

reprèn la tornada pel mateix camí.

 

I llavors la fosca de la nit que minva,

i tots els paratges, ecos i llumets,

els torrents que bramen al peu de la timba,

el matí que esclata en mil saluets,

els galls que desperta, les penyes que daura,

els bous que pasturen, el parell que llaura,

les viles disperses en la vall sublim,

el boc que corona la roca del cim,

el gorg que no es mou

dins la penya brava,

com gota de rou

dins una flor blava,

les dones que renten i la que entrecava,

olivars, pollancres, vinyes, sementers,

molins i masies i castells roquers,

pel jove qui passa, plena de dolçor

de la festejada l'ànima xalesta,

tot és una festa

que canta d'amor.

 

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!

Oh la visió pura que ve d'allà endins,

flor de rustiquesa

que em duu l'enyorança de la jovenesa!

Si per amoixar-li la cua penjanta

m'inclín a la jove,

ella se decanta...

 

«Copeo, copeo, copeo traïdor:

roseta encarnada,

si t'he agraviada

jo et deman perdó...»

 

Ella se decanta i desapareix;

i mentres s'allunya i se converteix

en llum solitari lo que era visió,

en llum solitari dins la majestat

de la serralada,

tota silenciosa i tota nimbada

de serenitat...

encara ressona

la veu argentina

d'aquella fadrina

que serà madona :

«Jo som la pagesa que presents te duu;

jo venc de la serra, mes no som per tu».

 

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!

Ginebrons balsàmics, estepes i pins;

sitges que negregen sota l'ausinar,

soleiada ardenta que besa el pinar;

ombra esmaragdina del fullatge espès;

càntics de revetlla que arriben al mar

de l'església oberta com un ull encès;

mules trotadores

que cascavellegen

per la carretera

del coll en avall;

falles que flamegen,

seguint la primera

de les balladores

en la nit del ball;

soledat feresta

on sembla que udola

d'obscur fratricidi la gòtica gesta;

trilleig de campanes que el vilatge endola;

endolats que resen i de dos en dos

cap al cementiri segueixen la caixa;

garrofers que freguen amb la branca baixa

les veles dels carros que van an el cos;

tonada del batre, cadència moresca;

mèlleres que boten per dins la verdesca;

famílies que volten la font de salut,

i fruites que es fonen dins la boca fresca

plena de rialles de la joventut;

musa cançonera, vella rondallaire;

sanitosa flaire

de la pagesia;

llumeneret blau

que l'ànima atrau

de la minyonia...

sou l'exquisidesa, sou l'encantament

on l'ànima hi sent

de la pàtria mia.