La rosa de Xàtiva
Secreta -així un cilici dins l'ombra d'una túnica-
s'ha obert, tota sagnant, als peus d'un taronger.
L'he preferida als fruits il·lustres, perquè té
aquest perfum tan íntim i fort d'ànima única.
L'he collida a l'aurora -com un soldat obscur
que, marxant dia i nit, té per tota fortuna
l'esperança, els camins llunyans, el vi, l'atzur...
I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!
-Somni d'una alba, haurà perdut ben aviat
aquesta sang subtil que la va omplir d'esclat.
Fugaç també, l'amor veu perdre així la seva.
Però queda per sempre el perfum, que s'eleva
com el deix de l'encens en un temple oblidat...
Jo us dono aquesta rosa. ¿Es això, amiga meva?