La Rambleta també era a les fosques. Els de l'ajuntament havien fugit el dia abans i no havia quedat ni el sereno que encenia els fanals. Pau Benavent caminava parsimoniosament sota els plàtans ressecs que aquell hivern s'havien deixat d'esporgar. La teranyina de branques li semblava l'avantsala del llarg túnel per on discorreria la vida de Vinyes de llavors endavant i es preguntava quin paper hi havia de fer. Quin paper hi havia fet aquell Ferran Benavent, vingut de vés a saber on, que va comprar el casalot sobre el riu després de la reconquesta borbònica? La nit era freda, però s'adonà que encara ho era més la solitud que se li arrelava endins.
Amb portes i porticons barrats, Vinyes de Savall era un poble rendit a la mort. L'única llum era la dels reflectors dels jeeps que feien escorcolls minuciosos. L'únic soroll era el de les petjades militars i el retruc dels picaportes. Això no obstant, ningú no va fer cas del personatge sinistre que deambulava pel mig de la Rambleta. Van preferir de passar com si no el veiessin, no fos cas que li donessin l'alto i es trobessin amb l'espectre de la mort.
Els del poble també van ignorar la passejada. Només algun marrec que no podia estar-se de vigilar el carrer per un fil de finestra, va créixer convençut que aquella nit, a més de l'horda de boines i turbants, els havia visitats el general Bum-Bum.