La portalada del pati de l'església obre els seus tres arcs al cim del puig. Hi ha quatre o cinc cases blanques part deçà de l'entrada. Part dellà, el quadrilàter rústicament enllosat, voltat de parets eixalbades, amb dos arbres nus i el cel a dalt. Al fons, els tres arcs de l'atri -o porxet, com diuen ací- es corresponen amb els del pati.
Sol post. Dins l'ombra de l'atri es passegen de cap a cap dues altes figures. Una, ensotanada, és la de mossènyer, el rector de la parròquia rural. Parlen, de vegades riuen. El vespre s'ha atansat lentament. Si no fos per les parets blanques, la foscor seria ja intensa. L'última llum del dia, però, s'enganxa a la calç invasora. Han aparegut dos o tres nens. Amb el permís de mossènyer comencen a tocar la campana. Tanc, tanc, tanc... Les campanades es repeteixen de tres en tres, allà dalt, i s'eixamplen cap a les cases disperses, cap al pla i les canalades, fins a les muntanyes i el mar. Algun llaurador les recull encara entre els seus camps. Tot el crepuscle vibra amb els tres tocs persistents, que sembla que l'aturin i l'il·luminin amb el seu so cristal·lí. Les dues altres figures continuen parlant i passejant-se. Després en van apareixent d'altres, molt poques, divuit o vint, totes gairebé vellets i infants, que arriben de les cases més veïnes. I mentre van arribant aïlladament les petites ombres negres, els dos passejants s'adonen que ja no és la darrera resplendor del dia, sinó la llum de la lluna, la que s'aferra a les parets del pati. A dalt, la profunditat del cel.