La «penya» del Cafè Espanyol del Paral·lel no era una «penya» literària —diguem-ne literària— com la del Bar del Centro. Era, però, tant o més pintoresca que la del Bar del Centro. El Cafè Espanyol, massa gran, massa ple de llum, massa ple de gent, era el lloc menys propici per a una «penya» com les que a tu, en aquells temps, t'agradaven. Després no te n'agradarà cap, i els Cafès, excepte els solitaris, et semblaran llocs perfectament desagradables, safareigs on els homes hi perden el temps xafardejant com les dones.
Per massa gran i per massa ple de gent i de crits mancava d'intimitat. Com si els crits no fossin prou, hi havia música: una petita orquestra dirigida pel pianista Vilalta, gros, vestit de negre i amb un bigoti molt frondós de municipal. La concurrència, si el que tocava la petita orquestra era del seu gust, en lloc d'aplaudir repicava amb les culleretes i els platets del sucre damunt del marbre de les taules.