La Pàtria nova
Una escultura d'Apel·les Fenosa
Jo t'he buscat, oh pàtria,
perquè la teva veu
com un eco en la nit, feble, es perdia.
Era un rastre només; una ombra —llunyania
dels meus somnis desfets.
Delerós et buscava, i tot d'una,
vora el caliu mig apagat d'una foguera,
brillà sota la blanca lluerna de la lluna
la teva imatge vera.
Un cap d'àngel adolescent
el cos impàvid coronava.
Per fer-li de peanya, el vell molí
donà la seva roda clara.
Dolces fantasmes, pel voltant,
congregava la vinya.
Un xic mes lluny, el mar
espiava i llanguia.
Sirena del terrer,
la saba li pujava dels peus a la cintura.
I les magranes del seu pit
estrenyien la fina túnica.
Els seus braços oberts,
imperiosos, gràcils, es movien.
En el clot de la mà, pica d'ocells,
degotarà la pluja beneïda.
Columna de la nit, vaig dir-li enlluernat,
ets tu la pàtria nova!
Dóna'ns les mans, fes-nos germans,
esborra la discòrdia.
La pàl·lida olivera
t'allargui branca i fulla,
oh pàtria somniada,
tantes vegades morta i renascuda.