La Mussara és un poble antic, ara abandonat, dalt del cim de la serralada que, sobre els mil metres, tanca la plana del Camp pel nord. Quan puja la marinada, els dies d'estiu, es cobreix de boira espessa i a l'hivern hi peta el vent, a ratxes, de mestral, que s'abraona pels antics bancals ara coberts de fenassos i farigola. Davant el poble, una bassa, on s'emmirallen un parell de salzes, era a la meva adolescència el lloc on abeuraven els animals domèstics i on es reunien a l'hora baixa les dues famílies que encara l'habitaven. El conjunt tenia l'estampa de postal bucòlica, i va ésser durant molt de temps el nostre punt de referència quan es parlava del món rural. Venir de la Mussara tenia un sentit pejoratiu, de manca de modernitat, en un moment en què la meva ciutat, Reus, només i amb prou feines, subsistia. Però tot a la vida és relatiu, fins l'escala de valors.