La moixera
La moixera —(el «sorbier des oiseaux», que diuen els francesos)— fou l'arbre predilecte de la meva infància.
A l'antic jardí familiar de Cerdanya n'hi ha encara una de magnífica, entrant a mà esquerra, vora el brollador de marbre recobert d'eura espessa, que ens evoca sempre gentils records i suggestives remembrances.
La moixera a l'estiu fa una copiosíssima raïmada de petits granets groc-cadmi que, a mida que va entrant la tardor, esdevenen vermells, vermells...
Quan jo era infant, el menut granall rogenc del fruit de la moixera em servia per a tota mena de jocs elementals i de candoroses fantasies.
El vell jardiner em contava que aquests fruits de la moixera, als començos de l'hivern, eren l'aliment principal de les merles i de les grives que retardaven llur èxode anual pels horts i pels jardins més redossats de la nostra cara vall pirinenca.
Fou, sens dubte, en aquells jorns llunyans de la meva infància, sota la influència de les explicacions del nostre bon jardiner, que vaig pressentir la delícia de certs paisatges hivernals de Breughel el Vell, uns paisatges tot recoberts de neu, amb unes casetes menudes fumejant i un pintoresc anar i venir de doniques i homenics multicolors a l'entorn i una merla i una griva volant, a primer terme, per entre els despullats brancatges d'un grup esvelt de moixeres...