La mare es va morir quan jo, fill únic, vaig néixer. Pertanyent a una casa bona, el pare era un home dèbil. Ocupàvem tots dos, amb algú de servei, un casal amb una petita tradició familiar, ple de mobles i relíquies d'unes quantes generacions d'un passat pròxim. Hi havia una eixida amb un cert caire de jardinet, amb cinc plantes com arbres, molta heura i uns quants llessamins vells, de tronc gruixut i un safareig com d'adorn, amb un tritó de terra cuita dalt d'una mena de cascada minúscula, amb falzilles i molsa, per on regalimava sense parar, a gotes, l'aigua que omplia el safareig. En ell jo jugava hores i hores, solitari, amb barques de paper, obra de les meves mans. Feia que les barques lluitessin les unes contra les altres, que combatessin tripulades per soldats de plom, que s'enfonsessin, que la marineria improvisada es negués. Crec que no m'he divertit mai tant Quedava xop, em renyaven, però l'endemà hi tornava. Des del vespre fins a l'alba, el degotim plàcid de l'aigua a la cascada m'acompanyava la fosca i el son.