La mar, brava, colpeja les roques. L'escuma s'enlaira i llepa amb fúria la sorra. La dona del pescador, que porta una bata de quadrets i xarxa al cap, mira amb insistència cap al far, cap a la Mola. El temps s'ha regirat de mala manera i l'home no torna. Sento com la dona del pescador explica a una estrangera que la barca era petita encara que forta. L'estrangera no sap què dir-li, la consola i veig que procura preparar-la per a la resignació. Uns altres estrangers, indiferents, suquen pa dins d'uns enormes bols de llet. El cel és de color burell i cap a ponent clapeja amb taques negres. Les onades insisteixen com si alguna força obscura les empenyés. L'una darrera de l'altra moren, furioses i fatigades, damunt de la rocalla. Hi ha una escala, tènue, matisada, de colors al mar: verd-ampolla-blau-cel-blau-cobalt.
M'agradaria fotografiar-ho, potser m'explicaria millor. Aquesta petita illa s'obre al mar tot formant platges solitàries. La gent de l'illa aguanta les figueres nanes amb pals perquè el vent, la tramuntana, hi bufa fort. Els bens i les ovelles pasturen vora les terres ermes. És una illa gairebé hel·lènica, menuda, que s'ha conservat quasi impertorbable des de la prehistòria.