La Majestat va protagonitzar la gesta que més honora el poble de Beget. Era durant la guerra civil. Anaven i venien els escamots de la revolució, de la FAI. Assassinaven, amb els sants feien fogueres. El capellà de Beget va saber que l'endemà s'hi presentarien. L'alcalde va cridar els xicots del poble, que es van passar la nit tapiant la Majestat, per la qual cosa li hagueren de serrar els braços, i van treure un munt de cadires velles, que cremaren davant el temple, entre els joves que passejaven amb escopetes, forques, falçs. Arribaren la dotzena de representants de la flamarada polí-tica. "Volem la Majestat", van ordenar.L'alcalde va assenyalar la foguera: "Ja l'hem despatxada". Ells es malfiaren, van voler imposar-se. L'home de Beget va dir: "Podreu matar alguns dels meus, però de vosaltres no se n'anirà ni un de viu". La Majestat, oculta, triomfava. Tots aquells homes obeïen el seu missatge reculat i poderós. Els que volien ésser els seus assassins es convertiren en gossos que marxaven amb la cua enmig de les cames, com en els ingenus miracles precisament del temps del romànic.L'església que hostatja la Majestat és també naturalment romànica, gran, sòlida conquesta humana dels indrets salvatges, amb les seves pedres preciosament escairades. A Rocabruna n'hi ha una altra, petita i absolutament buida, impecable miniatura. Devora té un xiprer esplèndid, atapeït i fosc. El nostre romànic és pobre, té poc a veure amb l'occità o el toscà. O, almenys, no assolí mai la riquesa d'aquests. Però s'hi arrapa una poderosa rusticitat del cor. El poble de Beget és tot ell romànic, enclotat, amb el seus ponts punxeguts i els rierols clars i ràpids, l'estret grapat de cases de pedra.