La Lola Xica va agafar d'esma la tassa i va fer-ne un xarrup. Em sembla que no s'adonava del que estava fent. Vaig sortir de la cuina en silenci, amb la pena de la Lola Xica a sobre, posant-se al lloc de la meva falta de dolor per la mort de la mare. L'Adrià estava trist, sí, però no se'l menjava el dolor i això el feia sentir malament; de la mateixa manera que amb la mort del pare va deixar entrar les pors dins seu i sobretot la idea de la gran culpa, ara se sentia fora d'aquella altra mort inesperada, com si no hi tingués cap relació. Al menjador, va obrir les persianes del balcó per deixar passar la llum del dia. L'urgell de la paret del bufet rebia la claror del balcó de manera natural, quasi com si fos la llum de dins del quadre. El campanar de cadireta del monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal resplendia il·luminat pel sol capvespral, quasi vermellós. El campanar de tres pisos, el campanar de les cinc campanes que havia observat infinites vegades i que l'havia ajudat a somiar durant les llarguíssimes i avorrides tardes de diumenge. Al bell mig del pont es va aturar, impressionat, per contemplar-lo. Mai no havia vist un campanar com aquell i va entendre els que li havien explicat que el monestir on ara arribava era una institució que fins feia poc era rica i poderosa gràcies a les salines. Per contemplar-lo amb llibertat, es va haver de llevar la caputxa i el seu front noble i ample quedà il·luminat com el campanar per aquell sol que s'ocultava per Trespui. En aquella hora capvespral els monjos ja devien començar el refrigeri del sopar, va calcular.
El pelegrí va ser rebut, després d'assegurar-se que no era un espia del comte, amb hospitalitat benedictina, senzilla, sense escarafalls, però pràctica. Va passar directament al refetor, on la comunitat silenciosa menjava un àpat frugal mentre escoltava, en un llatí força imperfecte, la vida exemplar de sant Ot, bisbe d'Urgell que, segons es va assabentar en aquell moment, estava enterrat en el mateix monestir de Santa Maria. La tristesa del rostre de la trentena de monjos potser reflectia l'enyorament d'aquells dies mes feliços.
A primera hora del matí de l'endemà, encara de fosc, dos monjos van emprendre el camí cap al nord que en un parell de jornades els deixaria a Sant Pere del Burgal, d'on havien de recollir la Capsa Sacra, oh pena infinita, perquè el petit monestir encimbellat sobre el mateix riu que el de Santa Maria es quedava sense monjos per mor de la mort.