La línia de xiprers es veu d'enfora, ja. Xiprers en renglera, corba i elevada, fosca processó de xiprers sense atzagaiar ni podar, amb el tronc tapat pel brancatge que brosta arran de terra. Creixen l'un ben vora l'altre, atapeïts, i van des de la carretera fins a la casa, línia oscil·lant a l'embat del vent, com si fos una vela obscura i pesada, bonyerruda, deixada anar davant ventolines indòcils. El camí, terròs i amb herbes a l'andana, queda arredossat de l'aire. Aquí darrere, ja fa molts d'anys i una tarda de revinguda tramuntana i sol calent, aquell home solitari i sempre orella de llebre, el manc Miner de Begur, va explicar al vell propietari Pla i al seu fill Josep, adolescent, la fantàstica història del submarí alemany en aigües d'aquests rodals.
Més enllà dels xiprers, el mas. Un casal gran, quadrat, immens d'absoluta solidesa, amb teulada de dos vessants i una façana ampla i grisenca. Sobre el paisatge de l'entorn, serè i conreat, el buc del mas representa l'aspiració humana més mastodòntica. En rigor, sobre una masia antiga i de dimensions normals hom bastí, en moments d'eufòria econòmica després enfonsada per la fil·loxera, la monumentalitat de l'obra nova. De tota manera, l'embalum té harmonia, una harmonia de grandària feta a base de ratlles amples i de mà de mestre que no s'apartà mai de les solucions arquitectòniques del país, antigues i modestes, fermes. Arrelament, en definitiva. Pels voltants, la brulla dels sembrats, d'un verd gràcil i feliç, és sacsada pel vent.
La portassa, de cara a migdia, s'obre davant un espai encerclat per estables, corrals de porcs i galliners. Dos gossos asprius, de pelatge arreveixinat en rulls de foscor estranya, d'una negror barrejada en verds i ocres funeraris, dos gossos escuats, gossos de pastor, grunyen i lladruquen. Es diuen Moro i Mona. Dins la portassa, una cotxeria empedrada, amb un carro i sacs, panotxes de blats de l'Índia, guarniments penjats, un gat magrel·lo, una bota, tires de pebre, mosques no gaire espavilades, olor de vaqueria, un pagès prim i baix i sense afaitar, negre d'ulls...
I una porta de la dreta, amb cortina davant i baldó, mena a dalt. Obriu i us trobeu dins un forat d'escala quadrat i gros, emblanquinat, per la paret del qual s'enfila l'escala. A l'angle d'un replà, un alt i negre, silenciós rellotge, desdibuixat en la penombra. Al primer pis, una altra porta obscura que dóna a la immensa sala.
És una cambra de proporcions sense mesura, de dimensions extraordinàries. A dins tot —marcs de portes, mobles, persones— queda empetitit. Els dos llargs laterals són trencats per una sèrie de portals que donen a les habitacions. La disposició és romana, o, senzillament, pagesa. L'envà de migdia té tres finestres llargarudes, obertes a tota hora perquè en surti el fum de la llar que hi ha a l'altra banda, sota una vasta campana. Fogar, aquest, de paret grumollosa i negra, damunt el foc de la qual penja un calderot amb aigua. Una taula rodona, amb papers i algun llibre, queda davant els tions encesos, sota una bombeta una mica esmorteïda. Una estora d'espart cobreix el terra de la cambra. Una estora de metres i metres i que col·labora a aturar relativament el fred que s'acumula dins el volum de la sala. Acostades a les parets, prestatgeries carregades de llibres. Sobre un parell de tauletes baixes i algunes cadires, piles de llibres. A terra, pels racons, munts de llibres. Dins les habitacions, prestatgeries i caramulls de llibres. Llibres en català, en francès, en castellà, en anglès... Vells llibres relligats amb cobertes de paper i cartolina esgrogueïda, resseca; llibres nous de tapes brillants. Però llur presència és engolida per les dimensions del recinte.
La sala és mig a les fosques, llevat del tros de sota la campana i de devora les finestres. La bellesa d'aquesta cambra —o el seu encant sever, lleugerament casolà— no sé ben bé on resideix, potser en la mesura que adquireix el conjunt formal pel poc moblatge contrastat amb la grandiositat i aquesta mitja llum. Personalment puc dir que m'agradaria de viure-hi. Aquí treballa, viu Josep Pla, que dorm en una cambra de la banda de migdia, una mica esbalandrada, amb una flassada elèctrica al llit.