La idea fixa dels de can Sec, especialment pel que respecta al canonge negre, era tornar a unificar la casa. En Bielet estava destinat a realitzar aquesta missió. Era l'hereu i si importava (perquè prou que se n'adonava el sacerdot que na Margalideta, "aquell encant de nina", no podia agradar gaire), s'havia de sacrificar per la casa. A part de les creències religioses, era per això que don Gabriel no perdonaria mai al nebot les seves relacions amb una dona pública. En Biel havia d'encarnar la perfecció: "Primer mort que pervertit". Així el volia el canonge, que l'estimava més que res d'aquest món i que hauria fet d'ell un heroi i, en cas necessari, un màrtir de la fe.
Però aquesta fe, més que en Déu, que és etern, semblava situar-la l'oncle en allò que és contingent i efímer, en allò que ha de morir sense remei: en unes muntanyes de la serra de Mallorca o més exactament en un nom que, com el de Bearn, constava de cinc lletres: s'havia de salvar per damunt de tot l'estructura del mot aràbic de Tofla, vinculada en un sol llinatge, és a dir, en una paraula.
Pura màgia. Les paraules són màgia i mercès a elles Déu creà l'univers. Al llumeneret blau de la rondalla mallorquina, al llumeneret que sempre és lluny, no s'hi pot arribar perquè aleshores ja seria prop, cosa que aniria contra la seva mateixa substància; però, no arribant-hi, tenia sempre la seguretat que és lluny, és a dir, que existeix. I amb aquesta seguretat, amb aquesta fe volgué viure i morir don Gabriel Villalonga de Tofla i Muntaner, beneficiat de la Seu, defensor de Copèrnic i inventor d'un automòbil de fusta que aconseguí caminar quatre canes dins la clastra, allà pel temps de la Reina Governadora.