La font dels Lledoners
Mare de somnis, font dels lledoners,
ombra i remor mesclades!
Els ocells hi trenaven els seus tebis llorers
sota un cel de blavors desmaiades.
Com una flor nedava el meu esguard
en el llac dels teus ulls —estel i llac alhora—.
La penombra de cap al tard
ens estrenyia de la vora.
L'alè de la muntanya semblava perseguir
adeleradament la claror fugitiva
i el lledoner, per espiâ'ns, obrí
els mil ulls negres de sa fruita aspriva.
El banc de llosa i el cucut llunyà
nostre silenci d'aleshores saben:
sentíem amb nosaltres la terra sospirar
i pel riu sense vores els estels navegaven.