La Daniela va acabar de xarrupar el que quedava d'orxata i no va afegir res. I l'Adrià va anar a pagar i en tornar va dir per què no passegem una miqueta, i el Tori[1] del Racó, mentre embrutava la taula amb el drap de netejar, feia cara de pensar que aquella francesa estava per menjar-se-la a trossets, cagondés.
Encara a peu dret, a la plaça, la Daniela es va plantar davant seu i es posà les ulleres fosques que li conferien un aire modern i irremissiblement estranger. Com si es tinguessin una confiança íntima, se li va acostar i li descordà el primer botó de la camisa.
–Scusa –li va dir.
I en Tori del Racó[2] va pensar com vatua collons un xitxarel·lo com aquest, cagondés, té una francesa tan d'allò. I va remenar el cap, admirat que el món rodés així de de pressa, mentre la Daniela posava a la vista la cadeneta amb la medalla.
–No sabia que fóssiu creients.
–No és cap creença.
–La Madonna de Pardàc és una marededéu.
–És un record.
–De qui?
–No ho sé ben bé.
La Daniela va reprimir un somriure, fregà la medalla amb els dits i la deixà caure sobre el pit de l'Adrià, que l'ocultà, enrabiat per aquell trencament de la seva intimitat. Per això va afegir i no n'has de fer res.
–Depèn.
Ell no la va acabar d'entendre. Van caminar en silenci.
–És una medalla molt bonica.
[1] Tori, afèresi d'Adjutori (un nom força corrent a Tona), era el nom del carnisser que hi havia a la mateixa Plaça Major de Tona. (Informacions proporcionades per Josep Pagès, del Cafè Orient de la Plaça Major de Tona.)
[2] A la Plaça Major, al costat d'on hi ha ara el Cafè Orient, hi havia el bar El Recó. Encara (03/06/19) s'hi poden veure les lletres de ferro a la paret.