La ciutat de Maó està plantada dalt de la colina de ponent, de dues que com dos dits colossals s'avancen vers l'aigua i entre les quines penetra el mar, constituint des de cala Sant Esteve i la Mola, vora mar de fora, fins a sa colàrsega, de vegades coberta per l'aigua de mar, dintre terra, una mena de llac, una ría calmosa, fonda, segura, resguardada de tots los vents, on poden fondejar tants navilis com se vulga. Hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos, però el saber que si el mal temps, anant o venint pel Mediterrani obliga als qui naveguen per aquelles aigües a cercar refugi, que allí el trobaran, consola de la quietud que regna en lo port.
De baix del moll fins a ciutat s'ha de pujar per una rampa aspríssima que per sort és de poca llargada. Una colzada davant una caseta que deu ésser d'aduana o consums, altra estropada cap amunt i s'arriba als carrers alts.
Hi vaig arribar amarat de suor, seguint amb calma a l'al·lotet de bordo que em portava la maleta, anant a recalcar a la fonda Petrus que vaig preferir a l'hotel Bustamante... què sé jo?, per res, pel nom. Me sembla que Petrus feia virgilià, que l'altre nom feia massa gòtic. No obstant, a una altra estada a Maó anàrem a l'hotel Bustamante per sebre si el nom tenia influència en la cosa. No s'hi està malament. És més entonat que l'altre, però l'amo en lloc de Bustamante podria dir-se perfectament Toni o Tomeu com qualsevulga mallorquí de bona mena.
No coneixia a Maó ànima viventa, no hi tenia més relacions que les deixades a bordo, de manera que al dia següent, quan lo xabec havent tirat a terra els barrils de ciment se féu a la vela cap a Sóller, no em quedaven per a parlar més que el primer barber on entraria i la gent de cal Petrus.