La casa
Vaig aprendre amb els anys la lliçó de la casa,
la gran sala tan buida i el jardí ple de nens.
Quan el sol s'ha aixecat l'aigua lluu al Sallent
i a la nit Puigsacalm és una ombra massissa.
M'hi vaig perdre somiant banderes impossibles.
Tot era molt a prop com una cambra closa
i un horitzó que fuig galeries enllà.
Rengleres de cadires em contaven rondalles,
els daurats s'abrandaven a les cornucòpies,
la caoba crepita a la calaixera,
encara vaig bastint l'escenari immutable.
Un passat que naixia i un present que se'ns mor.
Un viure com ahir com avui com demà
on tot es confonia amb el pes de la història.
Pregàries presidien la mort del cavaller,
a dalt de la torratxa les òlibes xisclaven.
M'envellia mirant aquell plàtan de sempre.
Ja eren grans els infants i el pas se m'alentia.
Una mica cansat torno a mirar les coses,
els gravats italians i els goigs de les ermites.
Veig l'aram a la cuina i les rajoles blaves
i a la paret em mira la faç que jo estimava.
Les arcades caminen com la roda del temps
i a la capella resen unes flors de paper.
Els llibres em reclamen a la biblioteca,
Sant Joan de la Creu i el Banquet de Plató.
Una llum esvaïda va filtrant el meu somni.
M'he recolzat al tronc de l'arbre de les boles
i em puja cap amunt la saba premiosa;
els cossos ja naveguen al llarg de la piscina,
la llum es va penjant al cim de la magnòlia,
l'alzina va creixent i els xiprers s'enfosqueixen,
els cirerers esclaten i les pruneres riuen,
al pou hi ha una gran pau i al cor una alegria.