La casa és vetusta i sòlida. Està situada en un pendís del terreny. S'enfila sobre la costa, i la planta principal fa de primer pis o de baixos, segons que s'entri pel nord o pel migdia. Murs ennegrits, més de fortalesa que de pacífica construcció de camp, la defensen del fred a l'hivern i de la calor a l'estiu. Hi ha el gran espai d'una galeria descoberta que domina la vall boscosa. La casa és a penes visible pel caminant distret; l'amaguen púdicament les branques frondoses dels roures i de les alzines. En tota l'heretat, que s'estén per les muntanyes veïnes, no s'ha tallat cap arbre en aquest segle. El bosc ho ha envaït tot i la casa i els qui hi vivim estem submergits en un mar agitat de troncs i de branques. Pels camins, les fulles cruixen sota els nostres peus com seda marcida i podrida pel temps.
Estic, la vida no em dóna per a més, de pas a la casa. He arribat en el matí abrandat per camins solitaris amb el pit ple de sol i de vent. Els pics pirinencs i el massís del Canigó em farien de guia si el meu cor ho necessités —de cop acostumat a aquests camins com si trobés un galop adormit en uns altres somnis i en unes altres vides. Puntual, naixia en el meu interior com un vell costum heretat i em semblava absurda la idea que jo fos un esporàdic excursionista per aquests tocoms. Més aviat me'n sentia un fill predilecte, expert coneixedor d'aquesta terra aspra i d'aquesta olor acre. Rebrollava en mi la sang antiga.
He trobat la casa igual. Fets recents, una vegada més les guerres civils de sempre, n'alleugeriren la decoració: les estances són ara més dilatades i buides. Hi falten alguns objectes que lentament han aflorat en el meu record: fantasmes, filagarses, infantesa perduda. Però els mobles que queden són els mateixos i no se sorprenen de la meva arribada. Com tantes vegades em tornen a acompanyar. Els toco, els miro, els visc una vegada més. Encara un petit armari conserva uns volums de gran format, enquadernats en pergamí, agradable al tacte. Hi trobo un exemplar de El Criticón, que sense entendre'l gaire llegia quan era nen. Recordo l'estranya impressió que em va fer aquella lectura. Era com endinsar-se en una selva inextricable de paraules tan espessa com aquella dels arbres que ens voltaven. Tot era enigmàtic, però m'hi complaïa com ens complauen tots aquells misteris que retenen els nostres nervis en un esbalaïment il·limitat. [...]
Des d'aquí es veuen els objectes de les meves caminades infantils. Puc veure al fons el teulat del molí on arribava el blat del pa que menjàvem; els coberts que aixopluguen les bèsties, vaques i vedells; més lluny, el clot de la font, líric i senyorial. Hi anàvem a la tarda a menjar una llonganissa picant que exigia sovint l'alleujament de l'aigua fresca de la deu. A glops l'assaboríem, presonera en el receptacle que feien les dues mans juntes o, millor encara, deixant que ens penetrés a la gola directament, agenollats, de cara al cel blau enterbolit pel doll d'aigua que regalimava per les galtes i ens arribava als ulls. Quan es feia fosc m'allunyava dels meus per contemplar tot el deliqui extrem de les ombres que s'anaven fent més extenses, com una angoixa que va creixent. Vaig tenir llavors els meus primers raptes de poeta. Però, com si fos un tresor, amagava al fons de l'ànima els meus versos breus, apassionats. Encara avui no m'ha deixat aquest estrany pudor del meu plaer més íntim, i certes coses escrites en hores decisives de la meva vida em fan por i m'estremeixen.