La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien «el Camp dels Ous», ja obert el carrer que va de la població a l'estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contraria a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d'aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d'estar donen a tramuntana i son ombrívoles i fredes. Aquesta situació s'hauria en part corregit amb la construcció d'una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no fou mai construïda, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d'habituar al fred.
Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat — no recordo ara quin — la xemeneia tirava de baix a dalt, és a dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.
El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l'aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades — car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l'objectivitat — que viure en aquella casa era com anar despullat tot l'hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d'obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.