La carretera, que ara puja disfressant la pujada...
Autor:
Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra:
Llibre d'Andorra. Història i paisatge
, 1958
Pàgines:
168-169
La carretera, que ara puja disfressant la pujada amb revoltes i més revoltes, és obra del poble d'Anyós; l'ha pagada —amb la fusta dels boscos— el comú d'Anyós. La carretera i l'escola. Heus ací dues belles obres: obrir un camí; obrir una escola, que també és camí.
Arribo a Anyós ja ben entrada una tarda de començaments d'octubre. Encara em queda temps de veure el poble, que aviat és vist: una església més o menys restaurada; unes cases més o menys velles però que totes, àdhuc les noves —les noves no passen de dues o tres—, semblen velles. Millor, car ací, en aquest paisatge dur i auster, una casa massa moderna, massa nova, desentonaria.
Uns carrers...
Uns carrers? Parlem-ne. La gent hi passa per anar de casa en casa; per anar al camp; per eixir a la carretera que, oberta al cingle, mor davant les tres o quatre primeres cases del poble. De carrers, però, no en tenen ni el nom, i més aviat semblen senderes de cabres.
A Anyós no hi ha cafè, no hi ha taverna, no hi ha tenda de queviures, i la gent ha d'anar a proveir-se a la Maçana.
Ací la vida no és tan fàcil i platxeriosa com a Sant Julià, com a Andorra la Vella, com a les Escaldes. Ací la vida deu ser primitiva i dura com a l'antigor. Ací, com en les èpoques antigues, no hi ha altres feines que l'agricultura i tal vegada el pasturatge. Ni altre esport que el de la cacera: l'isard, el senglar. Cal esperar que l'escola i la carretera canviaran la fesomia del poble.