Karin
Que prest s'acaba l'estiu,
l'estiu tot just començat.
Grisos als pins i a les algues.
-Maître, a quina hora se'n va?
Donau-li al peu de l'andana
el bitllet d'un vell galant
que ha seguit ses aventures
al nigth club i vora el mar.
Adéu, Karin, olivarda,
fresca de serena i sal,
esvelta de les batalles
que no tenen treva mai...
I que prest l'estiu s'acaba
sobre l'arena i el bar:
Karin, d'escuma, ja marxa
i a la Cala tots quedam,
Maître, amb un regust de ruda
que el parfait amour lilà
no esborra. Jo sé que vós
sou discret. Ningú sabrà
si destravau aquests llavis
de ministre oriental
que deia la carta aquella
que vós, amb el viu punyal
de llum, robàreu, golós
poc abans de fer-la a mans.
Jo sé que aquell i aquell altre.
el danès, l'italià,
l'estudiant de Salamanca,
el saliner illetrat,
tots quedaren amb les ganes
i amb els lloms aclivellats.
Però el francès de la barba.
decadent i teatral,
el francès, tan poca cosa,
ai, Maître se n'emportà
calenta com les cigales
la blava rosa de sang?
Quina enveja, Karin dura,
tan de cera pel gaulois.
Que prest s'acaba l'estiu
ara que Karin se'n va,
transparent com la medusa
i encesa com el coral.
Boires d'hivern a la Cala,
a l'estiu just encetat.
Donau-li per despedida (benanada)
a Karin aquest romanç
que signa amb el vell pseudònim
un Bradomin de Cap Blanc.