Jugo a hoquei a la Rambla, davant de casa, i els porxos fan de porteria. Practico amb uns patins que no tenen fre i que m'obliguen a girar en sec per poder aturar la inèrcia que m'encastaria contra els aparadors de can Perich, una botiga de joguines, o contra els vidres de can Ribas Crehuet, una botiga de roba. Més endavant, en tinc uns altres, amb un tros de goma a la punta del patí, que són més professionals. Així, domino mes la jugada i el toc amb l'estic. Faig malabarismes amb la bola i jugo amb un veí molt més alt i corpulent que m'espanta només amb la mirada. Un dia m'agafa l'estic i tinc por que me l'encasti al cap, com jo em podia haver encastat en els aparadors. Deixo de fer hoquei.