Juan Marsé no és com el Pijoaparte, el personatge fatxenda, burleta i arribista de les seves Últimas tardes con Teresa. Però fa falta conèixer d'on surten aquests personatges, d'aquest barri ara heterogeni i amb les entranyes fora, en la part de dalt de Gràcia, més enllà del Parc Güell i a la dreta del Guinardó. Perquè si no sabem els orígens de Juan Marsé, novel·lista català en llengua castellana, que no sent llatinoamericà ha guanyat el primer premi de novel·la "México", un premi de deu mil dòlars; si no sabem com és el seu barri i com va ser el temps predilecte de la narrativa de Marsé –la postguerra–, difícilment entendrem les seves novel·les, les comprendrem. Perquè Juan Marsé és un novel·lista que ha escrit diverses novel·les que són més aviat part d'una de sola, d'una llarga novel·la, i que, tossudament, va furgant en la memòria que encara no té història. Des de Las últimas tardes con Teresa fins a Si te dicen que caí passant per La oscura historia de la prima Montse, Marsé es fa una llarga pregunta que va responent lentament a través de diferents discursos. Joan de Sagarra va dir una vegada – a propòsit de Marsé– que feia falta a la literatura del país la novel·la agressiva, la novel·la capaç "de saltar-se les fórmules del pudor i totes aquestes punyetes". Aquí la tenim, aquí tenim aquesta novel·la agressiva, impúdica, corrosiva, plena del desvergonyiment dels pollosos, d'aquells pendons tips de llàgrimes, por i misèries.