Joaquim Borralleres era un home de rostre pàl·lid i hermètic, d'ulls que ja tenien bosses, de mirada apagada. El seu somriure tan sols era un esbós de somriure. Feia l'efecte d'un home que s'avorreix per tot arreu: a l'Ateneu, al teatre, al cafè, a la taula, al llit. Et semblava, tal vegada perquè no hi tingueres un tracte massa seguit, un home fred —¿fred per timidesa o per indiferència?— sempre un xic al marge dels altres. D'una gran correcció, de moltes i bones lectures, tenia el bon gust de mai no actuar en divo, paper que deixava als seus companys de «penya», sobretot a Pujols. (El juliol de 1939, data gloriosa, el retrobaràs després de molt temps de no veure'l. Ben vestit com sempre i no disfressat de proletari com molts, alguns falsos senyors, ho haurà perdut tot gràcies a la beneiteria demagògica de certa mena de galifardeus que sempre agafen el rave per les fulles i, com si no hagués passat res, serà l'home fred i apagat de sempre. Ni un plany. Ni una protesta.) D'ell no en saps cap malifeta, cap bandarrada, cap vilesa, i això és el millor que podem saber d'un home, amic o no amic.
Crec que era metge, però no sé si exercia. Em sembla que no. Fred amb tothom, també ho era amb les dones. En elles, no obstant això, feia molta impressió. Amelia Meyer, una de les de més luxe, n'estava enamorada.