Jo vaig néixer a la dreta de l'Eixample, quan al meu carrer encara hi havia llambordes, i els plàtans eren d'un verd lluent i esponjat. Avui agonitzen i creixen raquítics, esgrogueïts. Alguns ja són morts. Pels celoberts s'alçaven les olors de totes les cuines —col bullida, peix fregit, brou a l'hivern... Em vaig acostumar a les espieres modernistes, als sostres estucats, a la peça de ferro treballat per a treure el fang, als dracs de les baranes. Tota la Barcelona modernista en va plena, de dracs.
També em vaig avesar a la diversitat dels dibuixos dels ferros dels balcons. En Josep Pla els detestava. «Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d'espines, o us furguen en la boca de l'estómac amb una persistència maligna.» A mi m'agradava contemplar-los —ben aviat em vaig acostumar, a l'Eixample, a mirar cap amunt, i pensava que l'originalitat de cada ferro amagava una vida diferent de les altres més enllà del balcó. Darrera de cada porticó, hi havia una història per a narrar.